Francesc Florit Nin 

Hiroshi Kitamura, veu de fusta

Exposició a Numa, espai d’art

De maig a octubre de 2025

 

 

 

 

 

Quan l’obra d’un artista m’arriba als sentits, al cor, al ventre, se’m disparen les connexions i les referències. L’exposició de l’artista Hiroshi Kitamura a l’espai Numa de Ciutadella em va provocar un col·lapse de correspondències, de lligams amb altres artistes, altres obres i altres lectures. De qualque manera hi vaig trobar no només afinitat sinó també comunió, i per açò mateix m’he decidit d’escriure aquestes quatre paraules. Tintes sobre paper i, sobretot, talles en fusta sumen unes vint-i-cinc peces d’una extraordinària factura artesanal que fa de suport al sentit estètic de la corba de la vida, dels cicles de la natura, de la impermanència i del silenci. Aquesta obra m’és especialment valuosa pel que té de proposta callada i austera, discreta i sincera, com la simple remor del vent entre les fulles o el lleuger vol de l’aigua a la llera d’un torrent, i és llavors del tot oposada a la cridòria banaula de colorims de cert art actual.

 

Ha estat una feliç coincidència la visita a l’exposició de Kitamura amb la lectura d’un llibre de Perejaume, L’Escrita. Perquè sense proposar-s’ho, un parlava de l’altre, especialment quan es tracta del roure sagrat de Dodona (Grècia). Les obres en fusta de Kitamura no deixen de ser una mena de talles sagrades, com a icones, revestides de veneració humana, però sense la necessitat de deïficar-les. Formen part del curs natural de les coses ordinàries, properes, familiars, i tanmateix mirades i tractades amb la màxima consideració. La delicadesa en el tractament de la matèria i el respecte a les pròpies formes orgàniques d’arbres, branques i branquillons fa que l’artista desaparegui, se’n dissolgui la personalitat (sovint esbravada dels artistes) a favor del curs natural de les coses que amb la seva sola presència en tenen prou per indagar per les sendes dels sentits ocults. Tot i que hi ha un laboriós treball fet amb cura, el resultat té l’aparença d’una cosa innata i franca, discreta però alhora elegant.

 

Kitamura opera com ho fa el nostre arader, amb poques eines i amb habilitat manual va polint la fusta per dotar-la de la forma pertinent. Una barrera d’ullastre per tancar un portell és la finalitat amb què treballa l’arader. I Kitamura, amb quina finalitat treballa? Ho fa per escoltar la fusta com a metonímia de la natura i fer-nos sentir el seu cant. Perquè em sembla que aquí l’artista fa de mitjancer que, com un saurí que té la capacitat de descobrir l’aigua oculta a la terra, ell també ens revela la veu callada de la fusta. Actua així com el demiürg, o millor encara, com un torsimany, perquè ens tradueix el llenguatge dels arbres i en interpretar-lo fa humana la llengua del bosc sense trair-ne ni la substància ni la vocació. D’altra banda l’artista Kitamura igualment obra com ho fa l’empeltador: inserint branques i branquillons per fer brotar les composicions plàstiques i fer fruitar l’obra d’art. És per dir-ho així la mateixa feina de l’hortolà però amb un altre objectiu i un altre designi.

 

Som davant d’una oratòria de la fusta, que si bé neix del silenci, va amorosint un discurs ple de saviesa i profecia, perquè Kitamura ens interpreta-tradueix l’origen d’on venim: de la terra, de l’aigua i de l’aire dels quals, amb la llum, neixen totes els éssers. Aquesta és la seva saviesa. I ens relata com un oracle el futur, perquè “les primeres profecies van ser paraules d’un roure” en dir de Sòcrates (Fedre). La veu de la fusta s’expressa amb tot d’evocacions. Passes la mà (no sé si ho permeten) i notes vibrar les consonants de llenya i la sonoritat de les vocals de fusta.

 

Hi ha en totes les cultures una veneració ancestral a l’arbre. L’adoren, el glorifiquen, el santifiquen... perquè la primera consciència humana es dona sota l’ombra d’un arbre, que al voltant d’un arbre es funda el primer recinte espiritual de l’home. Kitamura en retrotreu a aquest lligam. Avui en sentim encara més la necessitat atès que l’home s’ha allunyat de la natura i l’obra exposada a Numa ens fa memòria del bosc que vam ser i que sense la delicadesa i la tendresa de la nostra relació envers seu no tenim futur. Memòria sàvia i oracle de saba. Aquesta estima es copsa en el fet que la fusta usada per Kitamura no és treta mai de la tala dels arbres i arbusts vius, sinó de la fusta ja morta, la llenya trobada al bosc, a la qual dona vida nova. En aquest sentit em ve a la memòria la idea expressada per Perejaume quan diu que en la majoria dels casos les obres d’art ja són fetes en la natura i que l’artista només les ha de trobar. Així que les obres d’art s’haurien d’anomenar trobes d’art. Kitamura troba i en les seves trobes hi aplica la mirada atenta d’una sensibilitat tan esmolada com les eines tradicionals de fuster que usa: ganiveta, aixa, gúbia, xerrac.

 

Diuen els experts que quan una obra d’art arriba a l’excel·lència és quan forma i fons, continent i contingut, significant i significat són una mateixa cosa, una única unitat indestriable. És tant com dir que la manera com diu és el que diu, que la seva manera d’expressar-se és el que expressa, de forma que més enllà de les connexions que podem establir amb les seves obres, plenes de connotacions i d’evocacions, el que resta és l’obra mateixa amb el seu sentit misteriós, vegades amb el seu hermetisme. Per açò és tan atraient en la seva discreció, per açò és tan eloqüent en el seu silenci, per açò és tan valuosa en la seva sobrietat. Estic temptat de descriure un parell d’obres. Seria inútil i temerari. Són d’aquelles obres que es resisteixen a les paraules, com les bones obres, que en l’intent de comprendre-les s’esmunyen com s’escola l’aigua entre les mans. Que en lloc de pensar-les, demanen sentir-les en la seva singular veu de fusta.

 

Cal anar a visitar-la i gaudir de la magnífica exposició de Kitamura i de l’espai preciós de Numa, un espai d’art que apropa als menorquins l’obra dels artistes d’enllà de la mar.

 

Llum de melicotó en la pintura de Fedelich

Francesc Florit Nin

 

 

Feia temps que molts esperàvem una exposició antològica d’en Jaume Fedelich. Finalment la tenim, ben seleccionada pel comissari Carles Jiménez, en una esplèndida mostra a la sala del Roser de Ciutadella. Durant dies vaig rumiar quina frase podria encapsular la pintura de Fedelich. No la trobava, perquè com tot gran artista es fa difícil de resumir-la, perquè ateny la complexitat de l’observador atent, perquè com a ànima inquieta en Fedelich va escorcollant els detalls, va ampliant horitzons, va cercant motius i motivacions. Però al final vaig pensar: per a un pintor ¿què és allò més rellevant? La llum, la llum, ja que la llum és el gran tema de tota pintura. Els pintors fan visible allò invisible i per fer-ho els cal la llum dels seus ulls. Els ulls d’en Fedelich il·luminen els pins, els pans, la mar, la casa, el blat, la costa, la tanca, i tants racons de la nostra illa i ho fa amb una  llum de melicotó, semblant a l’ambre, com  la mel de romaní, talment la polpa del meló: suau, amable, dolça, daurada.

 

Aquesta és la llum que reverbera en l’obra de Fedelich. En un dels quadres més preciosos de la mostra hi ha pintat una figura en un camp de blat i una casa de lloc al fons. Com que és de col·lecció privada, els propietaris eren gelosos de fer-ne un préstec temporal per a l’exposició, cosa molt comprensible. Però quan un quadre és celebrat com una fita d’un pintor estimat, aquesta obra deixa de ser una mica propietat privada i es fa patrimoni de tots. Aquest quadre hi havia de ser i així, finalment, van accedir-hi i els ho agraïm. Aquesta tela té una lleugera connexió amb el quadre “El món de Cristina” pintat el 1945 pel nordamericà A. Wyeth, emperò mentre aquest té un aire una mica inquietant, en canvi el món pintat per Fedelich és assossegat i plàcid, tranquil, encalmat com un capvespre de juny.

 

                  Aquesta també és la llum que espurneja en una altra obra de petit format, que porta un sol motiu centrat, un pa de pagès que desprèn encara l’oloreta de quan és acabat de coure, aquella olor celestial quan el pa era pa. No deixa de ser una obra prou convencional, un bodegó a l’estil espanyol, de reminiscències de Zurbaran, però també de la bella pintura holandesa del s. XVIII. No és un pa qualsevol, sinó el símbol del pa de cada dia elevat a la categoria del sagrat. És la representació del pa davant el qual fa ganes de donar les gràcies, gairebé de posar-te de genolls i resar per aquesta ofrena humil i poderosa. Perquè aquestes concrecions tan delicades i detallades comencen a existir plenament quan la llum dels ulls d’un artista com Fedelich es posa sobre elles. Arriben a ser considerades quan són atentament contemplades i així es doten de sentit i de vida.

 

                  Aquestes coses petites, aquells indrets amagats, tenen una inesgotable eloqüència quan són il·luminats per la llum de melicotó d’en Fedelich. És la llum que amara la major part de l’obra seva, tant en els objectes de les natures mortes com en els paisatges de la natura viva. Despullada de tota anècdota,  aquesta llum no només fa visible la pura presència visual, sinó que la dota d’una senzillesa elemental, que en el seu silenci parla just de la celebració de Menorca. Em fa l’efecte que en Fedelich ha sabut plasmar la felicitat de l’illa. Hi ha en les seves pinzellades una autèntica devoció amorosa i, com diu el seu amic Maties Quetglas, sense artificis. És així, amb llum daurada i colors vius, que la paleta de Fedelich parla de la nostra terra, i de la mar que sempre guaita. Encara més enllà, crec que el pintor parla amb la terra i ella percep tot allò que li explica i, en resposta, la terra  es comporta segons el que ha sentit l’artista fins a transparentar-los l’ànima de cadascun.

 

                  Aquest goig de la pura presència visual que percebem en les obres d’en Fedelich és l’alegria de tota bona pintura. I quina enveja que em fa, jo que també som pintor, saber pintar el misteri de la llum que fa possible les meravelles del món i dotar-les de la vibració melosa que endolceix la mirada i comprovar en totes i cadascuna de les coses i de les persones l’agraïment de ser-hi, la joia de celebrar-les i veure com darrere l’aparença d’un pa es condensa el sentit de la vida.

 

 

 

Contes de bruixes i tribunals

Francesc Florit Nin

 

El proppassat dissabte 8 de març, dia de la dona treballadora, vam presentar un nou Quadern de Folklore, el núm. 152, a la llibreria Vadllibres de Ciutadella. En el context d’aquesta festa reivindicativa, la presentació tombà entorn d’un perfil de dones que històricament han estat marginades per la seva visió transgressora de la realitat, per la seva vida fora del que el poder anomena ordre moral, una dones plenes de saviesa i empoderades i que justament per aquest motiu provocaven por i rebuig. Aquestes són unes notes de lectura a propòsit del Folklore menorquí de la bruixeria de Lídia Pérez Pérez.

 

Consider que la col·lecció dels Quaderns de Folklore és un dels monuments més singulars de la cultura a Menorca. Tots junts, els Quaderns ja formen una autèntica enciclopèdia d’etnografia menorquina i un mostrari generós de les seves diverses manifestacions literàries d’arrel tradicional, de descripció rigorosa i àmplia de la cosmovisió popular illenca, de temes que van des de la música als jocs, dels oficis als malnoms, de la cuina als paratges, de les festes a la vida quotidiana, etc. Una enciclopèdia, però, que encara és viva, que encara creix. I ara s’incorpora una nou nombre amb un tema que fins ara no havia tingut un tractament diferenciat, el món de les bruixes i dels encantaments.

 

Quan Francesc Camps i Mercadal va publicar el que seria el recull més gran fins llavors fet de la literatura folklòrica, el 1911, va dedicar un capítol titulat Bruixeries i maltevuis, un apartat on hi encabia tot tipus diversos de textos, des d’encantaments fins a costums supersticiosos, des de coverbos de por fins a paratges i personatges màgics. El fet que Camps i Mercadal en fes un apartat indica la relació estreta que hi ha entre la literatura popular i la bruixeria. Ben cert, aquestes narracions no són altra cosa que la traducció de l’imaginari col·lectiu que es va congriar arran de la persecució, tortura i mort, d’algunes dones que a Menorca, durant els segles XVI i XVII van ser considerades bruixes. Uns relats per tant que responen a les creences i a les pors d’aleshores i que han pervingut fins als nostres dies.

 

Na Lídia Pérez, autora del quadern, ha recollit algunes d’aquestes peces populars del Folklore menorquí de la pagesia i hi ha afegit, de redacció pròpia, una selecció de casos reals de processos judicials de la Inquisició contra dones acusades de bruixeria extrets del llibre de J. L. Amorós Brujas, médicos y el Santo Oficio. Menorca en la época del Rey Hechizado (IME. 1990). Hi ha per tant, en el recull de na Lídia Pérez, la primera meitat, de vuit relats de caire popular i d’arrel tradicional que provenen de la literatura oral menorquina, mentre que l’altra meitat, els altres vuit relats restants, que provenen de l’estudi de casos històrics, de la literatura jurídica, d’arrel culte i de tradició escrita. Són, per tant, d’origen molt diferent, que comparteixen tanmateix el motiu de la bruixeria.

 

En la introducció del quadern, l’autora fa un repàs del context històric del fenomen, del concepte de bruixes a Europa, Catalunya i Menorca, dels casos reals que s’han donat a l’illa i de com s’hi ha manifestat en el folklore. La intenció de fons és, a més de mostrar-ne el recull, el de reivindicar la figura de la bruixa des d’una perspectiva crítica feminista, la d’ensenyar el perfil lliure d’aquestes dones transgressores injustament condemnades a la marginació en el millor dels casos o a l’assassinat en el pitjor. El moviment feminista ha revertit a favor seu la causa de les bruixes i, capgirant-ne el sentit negatiu que ha tingut en la història i en la literatura en un sentit positiu, de dona alliberada.

 

Els relats de bruixes sorgeixen en uns moments de crisi. Quan es passava una època de penúries (fam, plagues, sequera, epidèmies) la gent, presa de la incertesa i de la por, cercava explicacions i culpables. L’Església va trobar en aquelles dones singulars, que desafiaven l’ordre establert, el boc expiatori. Els relats sobre bruixes apareixen idò a partir de la persecució , de la cacera per part de la Inquisició, que el poble adopta a la seva manera l’ideari elaborat en la seva contra. Aquelles condemnes sentides són la base oral de les contarelles populars sobre les bruixes. En aquesta reelaboració, les bruixes es configuren com a personatges que serveixen per a reforçar uns valors (cristians, de bona conducta, de moral comuna...) o per proscriure contravalors, és a dir com una eina moralitzadora, com ho són les rondalles per als infants.

 

En la nostra literatura menorquina popular, la bruixa també serveix per donar una explicació, més o menys fantasiosa, sobre fenòmens inexplicables: les malalties, les desgràcies, les dissorts. Per aquest motiu també s’anomenen encanteris. Les bruixes eren aleshores aquells essers especials que tenien el poder d’aplacar o de provocar aquells fets. Sovint presentades en indrets com coves, barrancs, boscos, apartats de la gent, carregats també de misteri i d’on provenen les forces malignes aliades del dimoni.

 

Tot plegat, entre bruixeria i folklore hi ha llaços estrets, llargs, que perviuen fins als nostres dies i que encara la imaginació reviu en llibres i pel·lícules, i en la publicitat. Si les bruixes van ser conseqüència de la por induïda pels temps difícils, provocada per tensions socials, a qui s’atribuïen tots els mals patits, cal demanar-se avui a qui feim pagar els plats trencats.  Ara que vivim temps incerts, qui són els innocents als quals feim culpables de les nostres desgràcies? Perquè en definitiva, i si les bruixes de llavors no eren més que l’encarnació de les pors i la desconfiança cap als diferents, als estranys, cap als estrangers, cap als immigrants?